QUI SOM (els qui vivim aquí)

Això que explicaré ara té per protagonistes uns avis, un pare, dos fills o néts i gossos, molts gossos.
pareja corriendo

Els meus avis, de més joves, buscant un lloc on quedar-se

Fa mooooolt de temps, o potser no tant tot i que jo no havia ni nascut, els meus avis van decidir que Horta de Sant Joan seria un bon lloc on col·locar ni més ni menys que una Escola de natura.
Crec que tota l’estima que es tenen l’han transmès al propi disseny de la casa; la van construir des de zero sobre camps d’herba salvatge però no van traure cap de les oliveres centenàries que hi havia plantades. I, de fet, tacháaan! , aquestes oliveres són les que donen nom a la casa.

 

El meu pare va començar a agafar el relleu uns 15 anys després i, 5 anyets més tard, ell ja ho gestionava tot. Així ens vam convertir en la Casa de colònies d’Horta de Sant Joan. Jo encara no havia crescut gaire així que les més grans preocupacions que tenia eren perseguir les gallines del corral perquè em deixessin acariciar-les o donar de menjar a totes les cabretes per igual… no recordo tenir gaire èxit però.
Pels temps en què jo era petita recordo dos gossos, el Núvol i la Boira (eren grans, molt grans… o almenys més grans que jo), el gat Dufi (nom que em va inspirar una pel·lícula de Doraimon), moltes gallines, algunes cabretes i moooolta gent que anava i venia de la casa.
Tenia el grandíssim avantatge que em deixaven participar a casi totes les colònies que es feien així que ràpid em vaig acostumar als jocs i a les manualitats. Quan vaig anar creixent, mon germà va néixer i crèixer amb mi, així que tenia un amic més per fer totes les bogeries que havia après. Quan ja es va fer més gran, però, ell es va tirar de cap a la programació va preferir quedar-se on havíem viscut en un inici els nostres pares i nosaltres: a Terrassa.
padre e hijo jugando

Jugar, jugar i jugar, això és el millor d’estar a una casa de colònies

 

 

Aaaaixí que ara em tocava a mi. Però no a mi sola.
Jo vaig començar a agafar el relleu de les colònies per canviar de xip, de projecte educatiu. Havia llegit Summerhill, m’havia endinsat en “pedagogies alternatives” com Reggio Emilia i Montessori i les ganes de fer un canvi i deixar a part els jocs competitius eren massa grans. Per tant, això és ara Els Olivers: una casa de colònies que intenta provocar canvis. Entre el meu pare i jo intentem formar equips amb més gent que constantment tingui la preocupació i la curiositat de despertar els infants adormits amb la tecnologia o d’estimular els adolescents que creuen que la pintura és avorrida.
Si ens doneu una oportunitat us ho mostrarem. O jo, o el meu pare o el nostre gos Duc, que també s’ha acostumat ràpid a la bona vida de tenir tants mimos 😉
Perro permitido albergue

Duc approves it
Els gossos també poden venir!